COVID 19 1

Vivim en una ficció
on els ancians cauen al front com a sacrifici dels herois.
Jugant al solitari vam perdre.
L’enemic dormia al nostre llit.
Tots vam acceptar les monedes de plata
però avui el món ens ha despullat.
Cruel, invisible justícia.
Una partida sense bons ni dolents,
on tots som iguals,
ens agermana en el dolor dels records,
no durarà.
Vencerem quan siguem vençuts.
El cel s’uneix a la terra en un camí de làpides, però
aixecarem el quitrà! Arrancarem les vies mortes
fins trobar terra fresca!
Sembrats els silencis, brostaran les noves persones.
Tot acabarà i el vent amic
un dia li tornarem a girar la cara

JORDINA

Jordina Portada libro roja

La Jordina portava una vida senzilla, la feia feliç cuidar el seu jardí, ho havia après de la seva mare. Sempre intentava evitar les complicacions. Sense saber massa bé com, va començar a sortir amb l’estirat del Gorka. De cop i volta va ser l’enveja de les seves amigues, ara recorda quan li deien «nena, quina sort!». Avui encara les troba a faltar. Amb el pas dels anys les va anar perdent, el Gorka d’alguna manera les allunyava d’ella.

La Jordina mai s’havia enamorat; de fet, no coneixia allò anomenat amor més enllà dels comentaris irracionals que sempre havia escoltat. –Què es pot saber de l’amor si mai t’ha trucat a la porta? –es deia. Ara almenys sabia que el Gorka tampoc l’estimava. No li calia conèixer l’amor per saber que no es pega a qui un estima. –Com es podien haver casat ells dos? –es preguntava a cada moment.  Tocava, tothom es casava, així que quan ell li va demanar ni tant sols no va pensar en la possibilitat d’un senzill «no».

Vivien en una bonica casa familiar. Obra vista, dues plantes, barbacoa i jardí, on havien passat bones estones per què negar-ho, però tot va anar canviant de mica en mica.

Primer uns crits desmesurats, després la primera bufetada amb disculpa i un «mai més tornarà a passar». La promesa trencada.

Encara ara es pregunta perquè no el va deixar el primer cop, com és que aguanta aquella violència que es va intensificant. Va abandonar la barbacoa el dia que li va marcar el ferro roent a la pell i és que el Gorka era dels que sempre treia foc pels queixals.

–Quines flors més boniques, roses, no?

–Sí

–Perdona’m, sóc el Ricard, m’acabo de mudar ­–li va dir des de la casa del costat.

–Feia temps que no hi vivia ningú en aquesta casa.

–Tothom coneix les roses.

–Sí, és cert.

–Serà pel color.

–O per les espines.

–El dolor ens fa reconèixer la flor.

–…

–Qui diria que una flor tant bonica pot punxar –va dir tancant els ulls, ensumant l’aire amb un lleuger moviment de cap.

La Jordina guarda silenci mentre una llàgrima se li escapa galta avall.

–Torno a dins, el Gorka deu estar al caure.

–El teu marit?

–Sí.

–Saluda’l de part meva.

–Millor que no –va dir gairebé en silenci.

Es va xuclar una gota de sang tornant cap a la cuina, no recordava l’últim cop que s’havia punxat.

–Ah! Els amics em diuen Card! –va cridar des de la distància.

Ella es va girar amb una rialla dibuixada entre comissures.

–No fas honor al nom ­–«descarada» es va dir abans de llençar-li una última mirada.

–Estàs distant.

Sopaven amb el pom de roses enmig de la petita i blanca taula de cuina.

–Jo? Noo.

–M’amagues algun secret?

Aquella frase li va posar la pell de gallina, coneixia aquell to, sabia que podia ser el preludi d’una tempesta d’estiu que apareix del nores dins dels ulls de gel del seu marit.

–Estic cansada, me’n vaig al llit.

Cada cop que es despullava es mirava les cicatrius, o l’últim blau. A les marques de la pell cremada se li dibuixaven diferents figures: un dia una noia d’esquena, un gos sense orelles, les muntanyes, un castell de pel·lícula, un…

Avui no acabava de veure-hi res.

Es raspallava els cabells pel-rojos enèrgicament volent agitar-se abans que ell arribés; li calia afanyar-se.

Li donava l’esquena amagada entre els llençols, amb els ulls tancats no es treia el Card del cap.

–T’estimo amb bojor –li va dir el Gorka a cau d’orella. Aquell bèstia avui era Jekyll. Va haver un temps que pensava que podria ser-ho sempre, però n’havia perdut l’esperança. Demà buscaria el valor per dir-li que el deixava. Aguantaria l’última pallissa i fora. Ni una més. L’última. Encara no sabia on fugir, potser on el primer tren la portés; lluny, ben lluny.

–Bon dia!

La Jordina dona un bot espantada. El cor se li dispara. La mirada perduda durant uns segons, fins que reconeix la figura del seu nou veí. El Card se la mira demanant-li disculpes. Ella surt disparada amb passes curtes però lleugeres cap a casa.

–Ho sento –li diu mentre gira el cap i tanca la porta amb clau.

El Card també torna a casa. La planta baixa és òrfena de mobles, busca la porta que dona al soterrani fins l’esvoranc que l’endinsa sota terra.

La Jordina com cada matí cuida els rosers del jardí, sembla portar una vida plàcida a ulls de tothom però el seu secret roman ocult. Pensa que ha de disculpar-se amb el Card per la seva reacció infantil. Quan el vegi, perquè porta uns dies desaparegut, fins i tot pensa que potser només ha estat un somni. Llavors escolta aquella música on el Patrick Swayze abraça la Demi Moore embrutant-se de fang.

–Bon dia Jordina.

És ell, amb la seva mirada ardent gens lasciva.

–Bon dia! Et voldria demanar disculpes per la meva reacció de l’altre dia, no esperava…

–No, no, soc una mica brusc, soc jo qui et demana disculpes.

Fan unes rialles tímides però la Jordina se’n va, no sap mantenir ni una petita conversa. Des d’aquell dia ell abans de sortir de casa fica la mateixa música, és la seva forma de dir-li «Eh! Ara vinc, no t’espantis». Ella ara sap que si sona la música el Card no tardarà en aparèixer darrera la tanca que limita les seves vides. A poc a poc les converses s’allarguen.

La Jordina deixa de sortir, i ell l’espera un dia i un altre i un altre també. Mai la Jordina ha estat tants dies sense cuidar el jardí. Es decideix a trucar a la porta.

–Sí?

–Jordina, sóc el Card.

–Sí, hola, què vols? –diu amb veu trista.

–Ja no cuides el jardí.

–No, és que estic,…,estic malalta.

–Ho sento. Necessites alguna cosa?

–No. No, gràcies.

–Se’m fa difícil parlar amb tu amb la porta tancada.

No respon

–No confies en mi? Pensava…

La porta s’obre uns insuficients centímetres. Ella mirava el terra.

–Sí que confio en tu.

–Vols que et regui alguna planta?

Sorpresa, aixeca de forma involuntària el cap.

–No, no, gràcies, demà ja ho faré jo –baixa la mirada.

Amb tendresa li fica el dit índex sota la barbeta i poc a poc li aixeca la cara. Es creuen una mirada eterna d’un escàs segon. Ella acota el cap i ell gira i marxa esmorteint al seu pas tants rosers com frega amb el braç. Ella tanca la porta i no sent un so gutural gens humà.

L’endemà cap d’ells surt. La Jordina no rega el jardí, la música no sona.

–Fa dies que actues diferent, et passa alguna cosa –li diu el Gorka a la Jordina.

–No, estic bé.

–A mi no m’enganyis! Et creus que no sé que tenim nou veí! –li crida encès.

–En Card no té res a veure amb això.

–El Card! El Card! Com és que saps el seu nom?

–Es va presentar.

–Es va presentar, es va presentar –amb veu d’escarni.

–Va, canviem de tema –la Jordina sap que aquell camí només porta cap a un final dolorós.

–No em diguis de qui puc parlar! –crida el Gorka tot donant-li una bufetada dura i seca.

La Jordina perd el present un parell de segons, torna en sí amb la mà tapant-se la galta per contenir el dolor infligit.

A la casa del costat l’oïda capta el moment. S’aferra a la taula, la fusta es queixa en forma de cruixit. Els dits gairebé urpes fan sema. Uns ulls canvien de color, el blanc es torna groc i la pupil·la s’ovala. Intenta contenir-se, la taula cedeix.

–Com tornis a veure aquest Card te’n recordaràs de mi! Ho entens? –li colpeja el cap amb força, amb una i altra mà.

La Jordina es protegeix com pot, ha de dir-li ara que el deixa, potser així podrà evitar una segona pallissa. Amb el Gorka cridant-li i rebent els cops les paraules per més que vol escopir-les-hi se li traven a la gola.

Un crit sord li surt de la boca, quan la puntada de peus li trenca una costella.

–Acaba perquè avui és l’últim cop que em toques, demà marxo i no em tornaràs a veure!

Aquelles paraules desfermen la ira del Gorka, embogit agafa l’atiador del foc i alça el braç per assestar-li un cop brutal. Ella amb una mirada d’esgarrifança veu perillar la seva vida i, sense temps per fugir, tanca els ulls per última vegada.

El cop letal no s’ha produït, el Gorka resta estès a l’altra punta del menjador. Ha destrossat el moble quan ha sortit disparat, tot just abans de sentir el rugit d’un animal. La Jordina obre els ulls i contempla horroritzada una bèstia mig home mig drac que bramula traient fum i flames per les narius. No sap d’on però la coneix.

–Card?

Un so gutural l’amenaça però ella el reconeix i se li apropa. La bèstia la intimida, ella s’atura per un instant i continua cap a ell. La bèstia retrocedeix un pas quan ella li atansa la mà. Li toca el llom i els dos tanquen els ulls, temorosos. Ella de la força de la bèstia, la bèstia de la tendresa d’ella. El drac es calma i comença a reabsorbir escates, els ullals retrocedeixen poc a poc. Quan sembla que aquell ésser ja és home llença un crit ensordidor i cau de genolls ferit de mort. Darrera apareix una altra bèstia ferotge. La que li ha clavat queixalada mortal al coll del Card. Ella l’abraça tement el pitjor i aquella mitja bèstia mig home li mossega amb tendresa l’espatlla. Se sent traïda pel dolor durant un instant fins a sentir-se inoculada. Cau de genolls davant d’ell. La bèstia del Gorka es torna boja i s’abraona contra el Card. El matarà amb les urpes afilades de la grapa. El cop al coll del Card és aturat, al menjador comença a cremar. Les flames s’apoderen de l’estança, el guix es fon i la dansa de la mort es completa amb les tres bèsties, el Card mor a cada instant que passa i el Jordi es sorprès per la Jordina convertida en Víbria; plena de rauxa clava la cua al bell mig de les costelles del seu marit. El Gorka s’adona que li ha travessat el cor, amb pocs segons es quedarà sense la vida. La Jordina gruny traient-se de sobre tot el mal que ha acumulat en el seu interior. La casa comença a derruir-se, li queda poc temps per sortir d’aquell infern. Com lloba agafa el Card i l’arrossega a casa seva.

–Ja fa un any –li diu la Jordina al Card tot mirant les restes de la casa cremada.

–Has vist com tens el jardí? –li diu el Card amb un braç esguerrat des de la batalla.

Tots dos riuen contemplant mil rosers salvatges amb totes les seves espines.

 

 

Agraïments,
Disseny de portada Antonio Clemente. Acma79 – Instagram
Revisió Yoyi Fort

LA TAULA (cont.)

(aquest és el segon capítol d’un llibre que estic escribint, sense correccions, sense garantir-vos q sigui la versió definitiva)

 

L’Emelí la Superpija

 

Un dia més es despertà entre llençols de seda amb olor a suavitzant de perfum francès, l’havia acompanyat tota la vida sense ser-ne conscient. El va escollir la minyona el mateix dia que va néixer, ordenant al servei el seu ús en cada rentada. A cinc minuts de la gran ciutat vivia amb la seva família en una gran mansió. Habitaven les estances orientades al sud deixant al servei algunes de les orientades al nord, ombrívoles i fredes. La majoria de cambres mai eren utilitzades tret de festes milionàries. El pare de l’Emelí havia apostat per crear una empresa de noves tecnologies, el que avui es coneix com a ‘núvol’, quan tothom volia tenir el ‘hard’ donat que els preus s’havien abaratit enormement. Ell però va seguir la seva intuïció i treballar en programaris on-line. Oferia una solidesa en el manteniment de les dades informàtiques, aquelles que mai es poden perdre per una errada. Els primers anys varen ser durs, on només la il·lusió sobrevenia el no arribar a final de mes i continuar endavant una setmana més. On el seu entorn més proper el titllava de boig, somiatruites i idealista. Entorn que va abandonar quan un cop la fortuna li donà la cara no paraven de voler aprofitar-se d’ell.

El pare li havia intentat transmetre uns valors, però l’Emelí li agradava fer-li la contra, fins i tot deixant de banda el nom de l’àvia que li havien posat, Emilia.

Feia anys que el pare de l’Emelí s’havia desfet a cop de talonari de la seva mare, ella ni tan sols la recordava, pressa per la ludopatia, destruïda per la mala vida dels nou rics. Ell mai va tenir massa temps per dedicar-li, per donar-li una educació directa. No va aconseguir ensenyar-li que la vida era quelcom més que tenir l’últim model de mòbil del mercat o de tenir més vestits que temps per portar-los. Ara era massa tard. Canviar-ho era prendre el risc de trencar el lliga’m a l’única família que li quedava. Una filla super-pija és el que tenia, allò que sempre havia detestat, res mes lluny de la seva voluntat, dels seus desitjos per ella, el ser que més volia en aquell món. La seva comunicació en reduïda a un missatge de correu, un whatsapp, una targeta amb escrit principalment animant-la a acabar els seus estudis d’economia que li donarien la base per fer-se càrrec en un futur del seu imperi. Ella li contestava amb un petó casi mai físic pensant que no li calia. Només passava per la facultat per mantenir contacte amb les amistats i per escoltar els comentaris que aixecava sempre al seu pas.

A més de tenir una fortuna al darrera, va ser agraciada per la mare naturalesa dotant-la d’una bellesa que atreia mirades gens furtives. Poc podia pensar que tot allò no li valdria de res unes hores més tard.

 

 

 

La Taula

(aquest és el primer capítol d’un llibre que estic escribint, sense correccions, sense garantir-vos q sigui la versió definitiva)

 

Capítol 1   Compartiment 0. Esbufegant

 Allí es trobava, esbufegant. Tornà a la consciència, tornà a la realitat quan es va adonar que portava un ganivet de grans dimensions a les mans.

Parpellejava aclucant els ulls de manera compulsiva, inconscient. Aferrava el ganivet amb tota la seva força fins notar que les mans, suades, li feien mal. Els tendons apunt d’estripar-se li deien que parés. Se les mirà. No era suor, aquella textura no era de suor.

—Nooooo! —cridà.

Deixà caure el ganivet al terra, tenia les mans ensangonades. Estava en estat de xoc, a estones present a estones amb el cervell en blanc.

Present, absent, present, lapsus, present,…

El cervell se li desconnectava al no suportar el dolor, en aquella ocasió no era dolor físic.

—Buf! Buf! Buuuf,… —continuava esbufegant amb els ulls oberts de bat a bat.

La por se l’apoderava. Començà a girar el cap poc a poc, molt poc a poc. Tenia la camisa xopa. Devia ser també de sang perquè li pesava massa i era calenta. «Era calenta» es repetia. «Què he fet? Què he fet!»

Per un instant va fer l’intent de recollir el ganivet, potser el podia tornar a necessitar. Per defensar-se, només per defensar-se.

S’havia defensat? Per això tenia la roba molla de sang. Se sentia desprotegida, no s’atrevia a moure’s ni un mil·límetre. La foscor sempre li havia donat esgarrifances, de tota la vida i ara estava submergida en la més densa foscor de la seva vida. Aquella foscor anava més enllà d’una foscor física per absència de llum, era una foscor diferent, psíquica, nova, mai vista. Ni per un segons li passa pel cap que pot haver perdut la visió, ni molt menys arriba a recordar si n’ha tingut algun cop.

No es podia quedar allí, parada tota la vida. Continuava esbufegant, ara amb més suavitat, allargant poc a poc els esbufecs, alentint-los pausadament. Pensa en moure’s però la por l’estenalla, l’atura sense remei. La ment li va començar a dir que al caure el ganivet, només recordar-ho li provoca calfreds, havia sonat a buit metàl·lic. L’habitació era buida i el terra als seus peus. Un pensament estúpid sinó fos perquè no recordava res.

Per fi va moure la cama per donar la primera petitíssima passa, la més important. Xafa mullat, a cas un petit bassal d’aigua? Aigua? Tant debò però sap molt bé del que es tracta. La sensació que li retornaven els peus descalços no era d’aigua.

—Eeeeh! —cridà.

El lloc era buit, ben buit. La reverberació màxima, freda i fèrrica. Allò no era pas una habitació, i no sabia on es trabava.

Deixà d’esbufegar, sense adonar-se’n, de forma natural. En aquell precís instant es confirma que no buscarà el ganivet i pren forces per caminar. Al segon pas ensopega i cau al terra. Sap, sense veure-ho, amb que ha ensopegat. Amb qui! Es fica a plorar tacant-se la cara de sang, els cabells, per un moment la tasta, amb els llavis i la gusta amb la llengua. Instintivament es neteja amb les mans però el resultat és encara pitjor. Les basques la prenen del tot, arcades des d’un estómac buit. Salva la primera, salva la segona però no pot salvar la tercera. El vòmit calent li ha esquitxat els braços i es relliga amb la sang lleugerament seca d’aquell cos que encara té sota les cames des de la caiguda. Les arronsa de cop, s’encongeix, es plega en postura fetal i plora. Plora. L’espai s’intueix gran, fred, és fred i humit. Se sent dèbil, molt dèbil. El món li dona voltes fins que es perd en el no res. El silenci ho envolta tot.

 

​Snippop Yram

Va entrar a l’habitació sense saber ben bé on era, anava donant tombs intentant trobar el jaç que la salvés. En realitat ella estava quieta i era l’habitació la que voltava. Ara sí que volava sense paraigües, l’havia agafat forta un dia més. No albirava trobar el coixí, un cop més sent com se li amaga, defugint-la. Potser sí que l’habitació estava una mica desordenada. Un caos que era incapaç de veure. No era hora de ficar-se a endreçar, ni tampoc calia, que carai! Una de les moltes calces perdudes pel terra se li embolica als peus, fent-la caure de cara, per sort, només un cop, res trencat. Una altra ferida a la seva ja maltractada pell de serp feta la muda. La bossa de mà no tenia solució per tot, per molt i que fos. De fet feia temps quel’havia perdut enmig d’aquella muntanya d’objectes que temps enrere anava traient quan ho necessitava. La veu ronca de granota s’havia fet pas a la dolça d’ocellet. Ara era més d’escura-xemeneies, però d’escura-xemeneies reals, no d’aquells saltimbanquis de teulada. Quan la veu l’abandonà i es feia molesta als nens va esfumar-se la seva fama, ja no la reconeixien ni admiraven. Incapaç de pronunciar frases impossibles li va començar el declivi. Encara conservava aquells vestits de cintura primeta, d’abella. Ara és més escarabat, rodona com una font i bruta, perquè no dir-ho, també. No recordava l’últim cop que el sabó l’acaronà. Ella no es sentia la fortor i s’enfadava, s’indignava quan algú li tirava encara. Només ho feia la bruixa que li llogava aquella fosca habitació plena de barretsridículs per arreu. L’aire dens, condensat, una minúscula finestreta que donava a un gris pati, on la llum es filtrava amb molta pena. Des del terra es mirava el paraigües ja esberlat i tornava somiar en vols de grandesa mentre cantava sons que quedaven enganxats a les greixoses parets de flors, ara amb pol·len gris groguenc. Baixava per escales de fum, els ocells li parlaven, i la bossa escopia objectes com monedes el jackpot mentre pingüins inanimats li recordaven com màgica era. 
Estirant la mà agafa la bufanda enredada, nuada al capçal del llit, l’ajuda a aixecar-se. L’única llum, sense plafó, sembla tan cansada i perduda com el món d’ella. És l’única veu amiga que l’escolta i li parla amb estima. Ja no recorda quants cops li ha dit que s’ha de cuidar, que no pot fiar-se del delírium tremens que pateix. Tot fent-li cas troba la rasa bossa, i en treu l’elixir de la felicitat en forma de vodka barat.

Per quan la presentació del llibre?

Cartell LMYLFDMM v2

Aquesta pregunta maleïda que m’aneu formulant de tant en tant tots aquells q em descobriu com a escriptor se’m queda gravada en algun lloc del cervell i després passa el q passa. Què passa? Doncs que sense saber com, em veig preparant la presentació del darrer llibre LOS MUERTOS Y LA FAMILIA DE MI MUJER. És clar, amb un títol així pot passar qualsevol cosa. I com us ho diria, esperem que passi. De moment tot en marxa, per molt temps abans que t’hi fiquis, sé que al final aniré de cul lligant els darrers detalls.

Si vols conèixer els petits secrets que s’amaguen darrera de cada capítol, no dubtis en venir, hi estàs convidat/da. Això sí, no prometo desvetllar-los tots 😉 Ara bé, cert és que podreu preguntar els protagonistes si són certes les desventures que hi relato.

Perquè dic jo,  quants cops tens l’oportunitat de conversar amb els ‘protas’ d’una novel·la?

Ens veiem, neu marcant els dies que queden.

Salut!

DÉUS (Titans i Titànides)

titanides

 

Puja de quatre en quatre abandonant el sopar de gala.

Sent pessigollejar l’estómac sense albirar que està succeint.

Són les netes de Terra i de Cel, avorrides en els llimbs de l’eternitat, ofeses pel solcar del nom del seu pare.

Trepitja el pont de comanament. Un esglai li esberla la ment.

Impertèrrits enfront d’aquell blanc, fred, gegant.

Fa fora el timoner.

No les veia des que travessar el cap de Forns.

Tetis i Oceà riuen, les seves filles juguen amb els humans.

Segur estava, mai ningú tantes haver-ne vist. Ni el més bocamoll xop de rom. Amb els ulls clucs en recompta milers.

Canta vella cançó per no sentir-les com li ensenyaren els vells mariners.

Massa tard, ni el cop de timó ni «l’aturin màquines!» arriben a temps.

Sent com a seva la ganivetada el vaixell.

Dolces com la mel, les oceànides encanten mariners.

. . INNOCÈNCIA

 

.

mai guanyador de somnis

malsons dels que sempre fugir

foragiten il·lusions

invents prohibits

.

creador del propi flagel

culpable de ser innocent

covard lluitador d.e causes perdudes

falsos anhels només somiats

.

perdedor de partides inexistents

declaro la meva innocència

.

cerco el perdó

infinita tasca lluitar amb un mateix

vèncer sense prendre mal?

la meva innocència

em fa dol