QUEENS III

La Mel solia anar la primera, ho recordo bé perquè era la més callada. Les altres dos sempre feien xerrameca. De tant en tant, però, es parava,  baixava i mirava el cel amb aquella mena de caixa desplegable. Per mi que era un mirall on mirar-se, si estava guapa, ella deia que no que mirava els astres però ves que havia de dir. Sempre tant posada, blanca com la neu. Era culta, la tia, llesta, això no li ho podia discutir ningú. Crec que era la més sàvia de les tres. I no era perquè la Gas i la Bal no ho fossin però no li arribaven ni a la sola del tacó, alt de la sabata. Per això la deixaven anar primera, per això i per que aquelles dos eren dropes com la son. La Gas, morena de pell, molt morena, bé era negra, sempre cansada, deia que ja havia treballat prou i q els seus ancestres encara més. Com es notava que era reina. La Bal era la morena de pell, només callava a l’hora del te i quan tenia que resar damunt de l’estora. Tot un ritual.

—Mel, no puc més! Tinc el cul encetat.

—Doncs mira que jo —ràpidament replica la Bal, sempre atenta, vol ser el centre de tot. Egocèntrica.

—Senyores, fa dies que no me’l sento i no em sentiran queixar-me.

—Ets tant forta —diu la Bal.

—És aguant, res més.

—Què ens falta molt?

—No ho sé, això tan sols ho sap el cel.

—No m’avinc com us vaig poder fer cas.

—Doncs perquè t’ho va dir aquella bruixa que et tira les cartes.

—Calla Bal! Vau ser vosaltres qui em vau enredar.

—I ara! Ja et vaig dir que jo només us acompanyava per sortir d’escena per un temps. No em podia quedar al MercaÀsia.

—Mira que enredar-te amb el concubí de la teva cap.

—Mel, tu perquè vens?

—He de seguir aquell rastre.

—Ah! Sí! Ja no ho recordava. Vols dir q no està més lluny que quan vam sortir?

—L’únic astre a qui heu de seguir sóc jo —va dir la Bal, fent una rialla de cloca de les seves.

Ara, ja sabeu els motius d’aquella caravana, una per banyes, l’altra per les cartes del Tarot i l’última perseguint un astre del firmament. Quina barreja més romàntica.

—On creus que anirem a petar Mel?

—No ho sé però almenys que hi trobem un llit i un sostre on poder descansar.

—Una bona dutxa, somio en un bany però amb la dutxa em conformaria —diu la Bal.

—No veig el dia…

La Mel es queda més quieta de l’habitual, que ja és dir. Es veu que hi ha alguna novetat en el cel. La veritat és que el veig sempre ben bé igual, com sempre, tret dels dies ennuvolats que és quan parem i no fem camí. No us ho havia dit però sempre fem camí de nit, com a estraperlistes. Potser ho som perquè les tres porten un fardell d’allò més sospitós, us ho dic jo que calo la gent a primera ullada.

La Bal es mira les ungles amb tota tranquil·litat, no veu que la Mel està excitada fins que la Gas diu:

—Què passa Mel?

Després d’un silenci on totes dues se li apropen…

—Està aturada!!!

—Què?—a duo.

—S’ha aturat! Fins ara es movia i no podíem fer més que no perdre-la però ara s’ha aturat!

—Podrem apropar-nos-hi?—la Gas

—Ara sí, ara sí.

Emocionades tornaren a muntar i ficaren rumb on la Mel havia fixat el punt al GPS. Mai les havia vist tant emocionades, la Bal sempre distant, només volia fugir i es prenia la Mel com una il·luminada, però ara mateix era la més decidida. La Gas que mai es mou més de pressa del que els seus músculs són capaços d’alentir el moviment, prem l’accelerador i no avança la Mel perquè no sap on va. La Mel li cau una llàgrima, pensa dir que és per l’aire fred que li frega els ulls tot i que porta aquelles ulleres d’aviador de segona guerra mundial.

Arriben al port, se les miren com a éssers d’una altra galàxia, us ho ben asseguro. Aparquen les motos en bateria, a la zona de motos tot i que podrien haver entrat fins a la mateixa bocana sense problemes. Sincronitzades obren les alforges i en treuen tres motxilles, de cadena d’esports, iguals. Els hi desapareix tot el glamur que fins aleshores havien mostrat i prenen un to seriós com mai les hi havia vist. La policia les fita sense donar crèdit, aquelles tres paies reials com la vida mateixa avancen com tres soldats filmats a càmera lenta, slow-motion en diuen. Vestides de cuir cenyit i xarol per tot arreu, llambregen com tres fars a l’horitzó, com tres arbres de Nadal. Ben aviat es planten a la passarel·la d’aquella enorme pastera. Fins hi tot els voluntaris, tant civils d’a peu com els de La Creu Roja, acostumats a tot tipus d’escenes estan flipant. La Mel fa una petita parada, mira el zenit i afirma amb el cap. Les tres aborden la nau entre gent de tots colors que incrèduls s’obren fent-los camí. Alguns s’acoten al seu davant, com a majestats que són. Elles tres, sense saber ben bé com, esbrinen el camí dins d’aquell laberint de passadissos fins una cabina fosca on una noia acabava de donar a llum una petita infant. Per molt que no us ho cregueu, els que hi eren van veure com jo com el nadó se les mirava amb una rialla ampla i els ulls ben oberts plens d’esperança. Les estava esperant, i això només es afirmació meva.

Les tres reines s’agenollen davant la criatura oferint-li una beca pels seus futurs estudis, atorgada per un banc que porta un estel gravat, una clau d’un pis  de 60m2 atapeït de mobles nòrdics i unes llavors d’olivera mediterrània.

La nena tanca els ulls hi dorm. La mare els somriu abans d’abandonar-se al son etern, vol i pot ajuntar-se amb el pare de la nena.

La Mel, la Bal i la Gas desapareixem com l’astre del cel sense deixar rastre físic perquè el seu record perdurarà pels segles en la memòria dels homes.

 

 

3 comments

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s