Sherlock Holmes i el llop de la Caputxeta Vermella

Després d’un dia força dur, d’ensumar voreres per tota la ciutat, en Llopis enfilà el seu primer sospitós.

—Perdona! Perdona!

—Jo? —respongué aquell paio amb pipa de Sherlock Holmes.

—Sí, tu!

—Digui’m.

—Porta’m a veure la nena que has segrestat, ara mateix! —digué en Llopis amb veu d’emprenyo.

—Què diu ara! Tros d’ase! —respongué el Holmes.

—Sé perfectament que has estat tu qui l’ha segrestada.

—Està boig! —digué tot pipant amb força.

—O m’hi portes o truco als agents rurals —cada cop més emprenyat.

—No sé de que em parla.

—Ah, no! Ara diràs que no l’has vista mai, no?

—Doncs sí, no l’he vista mai.

—Jo crec que sí.

—Ah, sí? I per què ho creu això?

—Perquè enlloc del teu barret de quadres t’has capotat amb la seva caputxa vermella.

Quasi s’ofega el maldestre. Es va delatar quan instintivament allargà la mà cap al cap tot tocant-se el barret quadriculat de tota la vida.