DÉUS (Titans i Titànides)

titanides

 

Puja de quatre en quatre abandonant el sopar de gala.

Sent pessigollejar l’estómac sense albirar que està succeint.

Són les netes de Terra i de Cel, avorrides en els llimbs de l’eternitat, ofeses pel solcar del nom del seu pare.

Trepitja el pont de comanament. Un esglai li esberla la ment.

Impertèrrits enfront d’aquell blanc, fred, gegant.

Fa fora el timoner.

No les veia des que travessar el cap de Forns.

Tetis i Oceà riuen, les seves filles juguen amb els humans.

Segur estava, mai ningú tantes haver-ne vist. Ni el més bocamoll xop de rom. Amb els ulls clucs en recompta milers.

Canta vella cançó per no sentir-les com li ensenyaren els vells mariners.

Massa tard, ni el cop de timó ni «l’aturin màquines!» arriben a temps.

Sent com a seva la ganivetada el vaixell.

Dolces com la mel, les oceànides encanten mariners.

2 comments

  1. Caram! Quin endinsament en la mitologia, Joquer! M’has fet repassar el que ja sabia i havia oblidat. No et sabria dir si és una prosa poètica o un poema en prosa. No ho he acabat d’aclarir mai, però té ritme, molt de ritme.
    Fins aviat, company!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s