​Snippop Yram

Va entrar a l’habitació sense saber ben bé on era, anava donant tombs intentant trobar el jaç que la salvés. En realitat ella estava quieta i era l’habitació la que voltava. Ara sí que volava sense paraigües, l’havia agafat forta un dia més. No albirava trobar el coixí, un cop més sent com se li amaga, defugint-la. Potser sí que l’habitació estava una mica desordenada. Un caos que era incapaç de veure. No era hora de ficar-se a endreçar, ni tampoc calia, que carai! Una de les moltes calces perdudes pel terra se li embolica als peus, fent-la caure de cara, per sort, només un cop, res trencat. Una altra ferida a la seva ja maltractada pell de serp feta la muda. La bossa de mà no tenia solució per tot, per molt i que fos. De fet feia temps quel’havia perdut enmig d’aquella muntanya d’objectes que temps enrere anava traient quan ho necessitava. La veu ronca de granota s’havia fet pas a la dolça d’ocellet. Ara era més d’escura-xemeneies, però d’escura-xemeneies reals, no d’aquells saltimbanquis de teulada. Quan la veu l’abandonà i es feia molesta als nens va esfumar-se la seva fama, ja no la reconeixien ni admiraven. Incapaç de pronunciar frases impossibles li va començar el declivi. Encara conservava aquells vestits de cintura primeta, d’abella. Ara és més escarabat, rodona com una font i bruta, perquè no dir-ho, també. No recordava l’últim cop que el sabó l’acaronà. Ella no es sentia la fortor i s’enfadava, s’indignava quan algú li tirava encara. Només ho feia la bruixa que li llogava aquella fosca habitació plena de barretsridículs per arreu. L’aire dens, condensat, una minúscula finestreta que donava a un gris pati, on la llum es filtrava amb molta pena. Des del terra es mirava el paraigües ja esberlat i tornava somiar en vols de grandesa mentre cantava sons que quedaven enganxats a les greixoses parets de flors, ara amb pol·len gris groguenc. Baixava per escales de fum, els ocells li parlaven, i la bossa escopia objectes com monedes el jackpot mentre pingüins inanimats li recordaven com màgica era. 
Estirant la mà agafa la bufanda enredada, nuada al capçal del llit, l’ajuda a aixecar-se. L’única llum, sense plafó, sembla tan cansada i perduda com el món d’ella. És l’única veu amiga que l’escolta i li parla amb estima. Ja no recorda quants cops li ha dit que s’ha de cuidar, que no pot fiar-se del delírium tremens que pateix. Tot fent-li cas troba la rasa bossa, i en treu l’elixir de la felicitat en forma de vodka barat.

One comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s