LA TAULA (cont.)

(aquest és el segon capítol d’un llibre que estic escribint, sense correccions, sense garantir-vos q sigui la versió definitiva)

 

L’Emelí la Superpija

 

Un dia més es despertà entre llençols de seda amb olor a suavitzant de perfum francès, l’havia acompanyat tota la vida sense ser-ne conscient. El va escollir la minyona el mateix dia que va néixer, ordenant al servei el seu ús en cada rentada. A cinc minuts de la gran ciutat vivia amb la seva família en una gran mansió. Habitaven les estances orientades al sud deixant al servei algunes de les orientades al nord, ombrívoles i fredes. La majoria de cambres mai eren utilitzades tret de festes milionàries. El pare de l’Emelí havia apostat per crear una empresa de noves tecnologies, el que avui es coneix com a ‘núvol’, quan tothom volia tenir el ‘hard’ donat que els preus s’havien abaratit enormement. Ell però va seguir la seva intuïció i treballar en programaris on-line. Oferia una solidesa en el manteniment de les dades informàtiques, aquelles que mai es poden perdre per una errada. Els primers anys varen ser durs, on només la il·lusió sobrevenia el no arribar a final de mes i continuar endavant una setmana més. On el seu entorn més proper el titllava de boig, somiatruites i idealista. Entorn que va abandonar quan un cop la fortuna li donà la cara no paraven de voler aprofitar-se d’ell.

El pare li havia intentat transmetre uns valors, però l’Emelí li agradava fer-li la contra, fins i tot deixant de banda el nom de l’àvia que li havien posat, Emilia.

Feia anys que el pare de l’Emelí s’havia desfet a cop de talonari de la seva mare, ella ni tan sols la recordava, pressa per la ludopatia, destruïda per la mala vida dels nou rics. Ell mai va tenir massa temps per dedicar-li, per donar-li una educació directa. No va aconseguir ensenyar-li que la vida era quelcom més que tenir l’últim model de mòbil del mercat o de tenir més vestits que temps per portar-los. Ara era massa tard. Canviar-ho era prendre el risc de trencar el lliga’m a l’única família que li quedava. Una filla super-pija és el que tenia, allò que sempre havia detestat, res mes lluny de la seva voluntat, dels seus desitjos per ella, el ser que més volia en aquell món. La seva comunicació en reduïda a un missatge de correu, un whatsapp, una targeta amb escrit principalment animant-la a acabar els seus estudis d’economia que li donarien la base per fer-se càrrec en un futur del seu imperi. Ella li contestava amb un petó casi mai físic pensant que no li calia. Només passava per la facultat per mantenir contacte amb les amistats i per escoltar els comentaris que aixecava sempre al seu pas.

A més de tenir una fortuna al darrera, va ser agraciada per la mare naturalesa dotant-la d’una bellesa que atreia mirades gens furtives. Poc podia pensar que tot allò no li valdria de res unes hores més tard.

 

 

 

2 comments

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s