JORDINA

Jordina Portada libro roja

La Jordina portava una vida senzilla, la feia feliç cuidar el seu jardí, ho havia après de la seva mare. Sempre intentava evitar les complicacions. Sense saber massa bé com, va començar a sortir amb l’estirat del Gorka. De cop i volta va ser l’enveja de les seves amigues, ara recorda quan li deien «nena, quina sort!». Avui encara les troba a faltar. Amb el pas dels anys les va anar perdent, el Gorka d’alguna manera les allunyava d’ella.

La Jordina mai s’havia enamorat; de fet, no coneixia allò anomenat amor més enllà dels comentaris irracionals que sempre havia escoltat. –Què es pot saber de l’amor si mai t’ha trucat a la porta? –es deia. Ara almenys sabia que el Gorka tampoc l’estimava. No li calia conèixer l’amor per saber que no es pega a qui un estima. –Com es podien haver casat ells dos? –es preguntava a cada moment.  Tocava, tothom es casava, així que quan ell li va demanar ni tant sols no va pensar en la possibilitat d’un senzill «no».

Vivien en una bonica casa familiar. Obra vista, dues plantes, barbacoa i jardí, on havien passat bones estones per què negar-ho, però tot va anar canviant de mica en mica.

Primer uns crits desmesurats, després la primera bufetada amb disculpa i un «mai més tornarà a passar». La promesa trencada.

Encara ara es pregunta perquè no el va deixar el primer cop, com és que aguanta aquella violència que es va intensificant. Va abandonar la barbacoa el dia que li va marcar el ferro roent a la pell i és que el Gorka era dels que sempre treia foc pels queixals.

–Quines flors més boniques, roses, no?

–Sí

–Perdona’m, sóc el Ricard, m’acabo de mudar ­–li va dir des de la casa del costat.

–Feia temps que no hi vivia ningú en aquesta casa.

–Tothom coneix les roses.

–Sí, és cert.

–Serà pel color.

–O per les espines.

–El dolor ens fa reconèixer la flor.

–…

–Qui diria que una flor tant bonica pot punxar –va dir tancant els ulls, ensumant l’aire amb un lleuger moviment de cap.

La Jordina guarda silenci mentre una llàgrima se li escapa galta avall.

–Torno a dins, el Gorka deu estar al caure.

–El teu marit?

–Sí.

–Saluda’l de part meva.

–Millor que no –va dir gairebé en silenci.

Es va xuclar una gota de sang tornant cap a la cuina, no recordava l’últim cop que s’havia punxat.

–Ah! Els amics em diuen Card! –va cridar des de la distància.

Ella es va girar amb una rialla dibuixada entre comissures.

–No fas honor al nom ­–«descarada» es va dir abans de llençar-li una última mirada.

–Estàs distant.

Sopaven amb el pom de roses enmig de la petita i blanca taula de cuina.

–Jo? Noo.

–M’amagues algun secret?

Aquella frase li va posar la pell de gallina, coneixia aquell to, sabia que podia ser el preludi d’una tempesta d’estiu que apareix del nores dins dels ulls de gel del seu marit.

–Estic cansada, me’n vaig al llit.

Cada cop que es despullava es mirava les cicatrius, o l’últim blau. A les marques de la pell cremada se li dibuixaven diferents figures: un dia una noia d’esquena, un gos sense orelles, les muntanyes, un castell de pel·lícula, un…

Avui no acabava de veure-hi res.

Es raspallava els cabells pel-rojos enèrgicament volent agitar-se abans que ell arribés; li calia afanyar-se.

Li donava l’esquena amagada entre els llençols, amb els ulls tancats no es treia el Card del cap.

–T’estimo amb bojor –li va dir el Gorka a cau d’orella. Aquell bèstia avui era Jekyll. Va haver un temps que pensava que podria ser-ho sempre, però n’havia perdut l’esperança. Demà buscaria el valor per dir-li que el deixava. Aguantaria l’última pallissa i fora. Ni una més. L’última. Encara no sabia on fugir, potser on el primer tren la portés; lluny, ben lluny.

–Bon dia!

La Jordina dona un bot espantada. El cor se li dispara. La mirada perduda durant uns segons, fins que reconeix la figura del seu nou veí. El Card se la mira demanant-li disculpes. Ella surt disparada amb passes curtes però lleugeres cap a casa.

–Ho sento –li diu mentre gira el cap i tanca la porta amb clau.

El Card també torna a casa. La planta baixa és òrfena de mobles, busca la porta que dona al soterrani fins l’esvoranc que l’endinsa sota terra.

La Jordina com cada matí cuida els rosers del jardí, sembla portar una vida plàcida a ulls de tothom però el seu secret roman ocult. Pensa que ha de disculpar-se amb el Card per la seva reacció infantil. Quan el vegi, perquè porta uns dies desaparegut, fins i tot pensa que potser només ha estat un somni. Llavors escolta aquella música on el Patrick Swayze abraça la Demi Moore embrutant-se de fang.

–Bon dia Jordina.

És ell, amb la seva mirada ardent gens lasciva.

–Bon dia! Et voldria demanar disculpes per la meva reacció de l’altre dia, no esperava…

–No, no, soc una mica brusc, soc jo qui et demana disculpes.

Fan unes rialles tímides però la Jordina se’n va, no sap mantenir ni una petita conversa. Des d’aquell dia ell abans de sortir de casa fica la mateixa música, és la seva forma de dir-li «Eh! Ara vinc, no t’espantis». Ella ara sap que si sona la música el Card no tardarà en aparèixer darrera la tanca que limita les seves vides. A poc a poc les converses s’allarguen.

La Jordina deixa de sortir, i ell l’espera un dia i un altre i un altre també. Mai la Jordina ha estat tants dies sense cuidar el jardí. Es decideix a trucar a la porta.

–Sí?

–Jordina, sóc el Card.

–Sí, hola, què vols? –diu amb veu trista.

–Ja no cuides el jardí.

–No, és que estic,…,estic malalta.

–Ho sento. Necessites alguna cosa?

–No. No, gràcies.

–Se’m fa difícil parlar amb tu amb la porta tancada.

No respon

–No confies en mi? Pensava…

La porta s’obre uns insuficients centímetres. Ella mirava el terra.

–Sí que confio en tu.

–Vols que et regui alguna planta?

Sorpresa, aixeca de forma involuntària el cap.

–No, no, gràcies, demà ja ho faré jo –baixa la mirada.

Amb tendresa li fica el dit índex sota la barbeta i poc a poc li aixeca la cara. Es creuen una mirada eterna d’un escàs segon. Ella acota el cap i ell gira i marxa esmorteint al seu pas tants rosers com frega amb el braç. Ella tanca la porta i no sent un so gutural gens humà.

L’endemà cap d’ells surt. La Jordina no rega el jardí, la música no sona.

–Fa dies que actues diferent, et passa alguna cosa –li diu el Gorka a la Jordina.

–No, estic bé.

–A mi no m’enganyis! Et creus que no sé que tenim nou veí! –li crida encès.

–En Card no té res a veure amb això.

–El Card! El Card! Com és que saps el seu nom?

–Es va presentar.

–Es va presentar, es va presentar –amb veu d’escarni.

–Va, canviem de tema –la Jordina sap que aquell camí només porta cap a un final dolorós.

–No em diguis de qui puc parlar! –crida el Gorka tot donant-li una bufetada dura i seca.

La Jordina perd el present un parell de segons, torna en sí amb la mà tapant-se la galta per contenir el dolor infligit.

A la casa del costat l’oïda capta el moment. S’aferra a la taula, la fusta es queixa en forma de cruixit. Els dits gairebé urpes fan sema. Uns ulls canvien de color, el blanc es torna groc i la pupil·la s’ovala. Intenta contenir-se, la taula cedeix.

–Com tornis a veure aquest Card te’n recordaràs de mi! Ho entens? –li colpeja el cap amb força, amb una i altra mà.

La Jordina es protegeix com pot, ha de dir-li ara que el deixa, potser així podrà evitar una segona pallissa. Amb el Gorka cridant-li i rebent els cops les paraules per més que vol escopir-les-hi se li traven a la gola.

Un crit sord li surt de la boca, quan la puntada de peus li trenca una costella.

–Acaba perquè avui és l’últim cop que em toques, demà marxo i no em tornaràs a veure!

Aquelles paraules desfermen la ira del Gorka, embogit agafa l’atiador del foc i alça el braç per assestar-li un cop brutal. Ella amb una mirada d’esgarrifança veu perillar la seva vida i, sense temps per fugir, tanca els ulls per última vegada.

El cop letal no s’ha produït, el Gorka resta estès a l’altra punta del menjador. Ha destrossat el moble quan ha sortit disparat, tot just abans de sentir el rugit d’un animal. La Jordina obre els ulls i contempla horroritzada una bèstia mig home mig drac que bramula traient fum i flames per les narius. No sap d’on però la coneix.

–Card?

Un so gutural l’amenaça però ella el reconeix i se li apropa. La bèstia la intimida, ella s’atura per un instant i continua cap a ell. La bèstia retrocedeix un pas quan ella li atansa la mà. Li toca el llom i els dos tanquen els ulls, temorosos. Ella de la força de la bèstia, la bèstia de la tendresa d’ella. El drac es calma i comença a reabsorbir escates, els ullals retrocedeixen poc a poc. Quan sembla que aquell ésser ja és home llença un crit ensordidor i cau de genolls ferit de mort. Darrera apareix una altra bèstia ferotge. La que li ha clavat queixalada mortal al coll del Card. Ella l’abraça tement el pitjor i aquella mitja bèstia mig home li mossega amb tendresa l’espatlla. Se sent traïda pel dolor durant un instant fins a sentir-se inoculada. Cau de genolls davant d’ell. La bèstia del Gorka es torna boja i s’abraona contra el Card. El matarà amb les urpes afilades de la grapa. El cop al coll del Card és aturat, al menjador comença a cremar. Les flames s’apoderen de l’estança, el guix es fon i la dansa de la mort es completa amb les tres bèsties, el Card mor a cada instant que passa i el Jordi es sorprès per la Jordina convertida en Víbria; plena de rauxa clava la cua al bell mig de les costelles del seu marit. El Gorka s’adona que li ha travessat el cor, amb pocs segons es quedarà sense la vida. La Jordina gruny traient-se de sobre tot el mal que ha acumulat en el seu interior. La casa comença a derruir-se, li queda poc temps per sortir d’aquell infern. Com lloba agafa el Card i l’arrossega a casa seva.

–Ja fa un any –li diu la Jordina al Card tot mirant les restes de la casa cremada.

–Has vist com tens el jardí? –li diu el Card amb un braç esguerrat des de la batalla.

Tots dos riuen contemplant mil rosers salvatges amb totes les seves espines.

 

 

Agraïments,
Disseny de portada Antonio Clemente. Acma79 – Instagram
Revisió Yoyi Fort

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s