L’heroïna

L’assalt a la torre quasi no l’ha deixat dormir en tota la nit. Espera aquest dia des dels seus primers records, i d’això no en fa pas gaire temps. Amb la mà oberta, acariciar els núvols, raspallar els estels.

Vestida per la gesta agafa el casc i el protector necessaris per la batalla.

S’ha entrenat com ningú, assajant cada moviment, de gropa en gropa, escoltant els grans. Sense defallir fins ocupar el lloc que li correspon. Si algú pot donar una lliçó de com perseguir un somni, és ella; petita, minsa però amb la força interior d’indòmita princesa. La seva determinació la va fer ser l’escollida.

A collibè, la plaça del castell aquarel·lada rugeix com mai abans. Arribada la seva hora, un dia per la història. Guerrers alçats, ebris d’eufòria l’encoratgen més que mai, donant-li ànims. Cert que tant concentrada, les veus li arriben, no així les paraules. Lluny queden aquells mesos quan ningú li professava confiança. La menuda, inquieta, té por. Irracional no tenir-ne. Preparada per assaltar aquella bestial construcció, recorda com el seu instructor l’ajudà a imaginar-se-la.

–Som-hi!– Sorprenentment els nervis han desaparegut.

Els soldats amb les seves vestidures en formació de vesper enceten l’escomesa. Somriu, l’acosten als fonaments de l’atalaia, sembla molt més gran. Sotragarà com cavall rellinant, salvatge que no vol ser domat. S’obre pas sobre la gent, a la gatzoneta a les escaletes, espera l’ordre. Torna a ser conscient, les paraules que sent no arriben a destí, en el fragor de la batalla només n’espera unes per tirar amunt.

És el silenci aterridor?­ es pregunta fugaçment quan el poble calla. El pensament s’esvaeix al so dels timbals i cornetes fent que estiri els braços i cames aràcnidament. L’hora és nata.

El terç li fa rialla quan passa pel seu davant­, perfecte, tot va bé pensa clavant el peu a les costelles de qui trepitja. És viu com drac escatat. Respira envoltada pel mutisme regnant. S’imagina la fortalesa. Esdevé real a cada pas que dona, tot somiat.

Fa bon dia, si s’aturés una mica la lleugera brisa seria millor, sense pressa, sense pressa. Ja no se sent ni un bri quan agafa el turmell de l’orfe pom de dalt.

La conquesta és a l’abast. Recorda com dura va ser l’última caiguda. El pati comença a trencar el silenci, això no és bo.

Destrio els escaladors, cercant-lo. Sempre amb cara d’espant, avui però, a més, li brillen els ulls, crec que em diu «amunt!», he de fer-li cas. Tothom m’esperona, la fera es retorça, tremolosa. He d’espavilar-me. Trepitjo i cavalco amb suavitat, ja és meu!

L’Eudald veu com la Rut, la petita heroïna, fa l’aleta. El cor li batega, una llàgrima llisca galta avall com ella per les espatlles dels castellers. Abandona la torre de vuit neta. La plaça brama. La recull tot fonent-se en un sol cos.

Sé de la cridòria però per molt que no us ho cregueu no sento res més que l’alegria del meu cor. Grato el cel.

No em toquis la minga

Tota la vida amunt i avall com a boges, com diria la vella cançó, com unes pedres rodants, sempre de banda a banda trepitjant el verd d’aquells escassos tres metres quadrats, el seu regne, la seva història. Les tres franceses sempre anaven juntes, amigues, sí però no treia que a cada cop que rebien comencessin alguna que altra baralla.

­–No l’has tocat.

–Sí que l’he tocat.

­–T’ha tocat aquesta?

–Sí, m’ha tocat

–T’ha tocat?

–Sí dona, ho sabré jo si m’ha tocat.

Es tocaven i tant que es tocaven. Algun cop amb força, molt sovint amb suaus carícies buscades. Alguna vegada fins i tot a saltironets.

Era normal que estant tot el dia entre tacs sorgís  alguna espurna.

–A mi! No em toquis la minga!

–La tocaré si vull.

–Eh! No et passis que tu no m’arribes a la sola del tac.

I així passaven les hores, els dies, els anys, petrificades.

No sempre es trobaven, cal dir que quan ho feien despertaven alegria continguda, de retruc també ho festejaven. Una d’elles però estava marcada, tant hi feia, totes eren iguals davant la llei, també la negra. Sempre respectaven l’ordre establert, entre tret i tret es rebotaven. Tractades amb efecte quan era necessari, podien sortir d’esquitllèbit o recular per buscar la victòria. Havien deixat enrere aquells anys que jugaven entre fums de les cigarretes en els baixos fons de tota urb. Sense troneres, autèntiques, res d’americanades on entaforar-se. No coneixien altre món i res més enllà que una carambola les havia agermanat a la taula d’aquell ancià billar francès.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Terminologia:

Banda: laterals de la taula de billar

Bola blanca o minga

Bola blanca marcada amb una petita aspa

Bola negra

Carambola: finalitat del joc, tocar una bola i després l’altra.

Tac: Utensili per jugar al billar consta de sola, virola, fletxa o puntera, culata o porra, amortidor.

Tret: colpejar la bola amb el tac

Tronera: forat on colar les boles en el billar americà

 

Sherlock Holmes i el llop de la Caputxeta Vermella

Després d’un dia força dur, d’ensumar voreres per tota la ciutat, en Llopis enfilà el seu primer sospitós.

—Perdona! Perdona!

—Jo? —respongué aquell paio amb pipa de Sherlock Holmes.

—Sí, tu!

—Digui’m.

—Porta’m a veure la nena que has segrestat, ara mateix! —digué en Llopis amb veu d’emprenyo.

—Què diu ara! Tros d’ase! —respongué el Holmes.

—Sé perfectament que has estat tu qui l’ha segrestada.

—Està boig! —digué tot pipant amb força.

—O m’hi portes o truco als agents rurals —cada cop més emprenyat.

—No sé de que em parla.

—Ah, no! Ara diràs que no l’has vista mai, no?

—Doncs sí, no l’he vista mai.

—Jo crec que sí.

—Ah, sí? I per què ho creu això?

—Perquè enlloc del teu barret de quadres t’has capotat amb la seva caputxa vermella.

Quasi s’ofega el maldestre. Es va delatar quan instintivament allargà la mà cap al cap tot tocant-se el barret quadriculat de tota la vida.

Impressionar!!!

Hi va caure de quatre potes.

–Bigotis!!!

Ell, tan llest com era. Movia la cua altiva per impressionar les amigues que se’l miraven desconfiades des del forat. S’havia escapat entre crit i crit de la granera de la senyora més d’un cop. Fatxenda com ell sol.

Mai hagués dit que d’un plat subjectat amb un escuradents punxat a un tros de formatge n’hagués sortit tan eficient parany.

Va pensar que se n’estarien fotent d’ell tota la vida sinó fos perquè tenia un as a la màniga. Sabia que allí hi regnava la compassió.

Anava a pagar un preu molt alt per presumptuós? No sabia que no el volien per gallet sinó per com ell era. No li hauria calgut malbaratar tanta energia tots aquells anys.

Allí penjant sota la freda mirada d’aquell que mai es movia del sofà.

–Se t’ha acabat la sort, noi! –crida el marit. Li pica l’ullet, al seu amic ratolí, tot deixant-lo anar arran de cau.