DÉUS (Titans i Titànides)

titanides

 

Puja de quatre en quatre abandonant el sopar de gala.

Sent pessigollejar l’estómac sense albirar que està succeint.

Són les netes de Terra i de Cel, avorrides en els llimbs de l’eternitat, ofeses pel solcar del nom del seu pare.

Trepitja el pont de comanament. Un esglai li esberla la ment.

Impertèrrits enfront d’aquell blanc, fred, gegant.

Fa fora el timoner.

No les veia des que travessar el cap de Forns.

Tetis i Oceà riuen, les seves filles juguen amb els humans.

Segur estava, mai ningú tantes haver-ne vist. Ni el més bocamoll xop de rom. Amb els ulls clucs en recompta milers.

Canta vella cançó per no sentir-les com li ensenyaren els vells mariners.

Massa tard, ni el cop de timó ni «l’aturin màquines!» arriben a temps.

Sent com a seva la ganivetada el vaixell.

Dolces com la mel, les oceànides encanten mariners.

. . INNOCÈNCIA

 

.

mai guanyador de somnis

malsons dels que sempre fugir

foragiten il·lusions

invents prohibits

.

creador del propi flagel

culpable de ser innocent

covard lluitador d.e causes perdudes

falsos anhels només somiats

.

perdedor de partides inexistents

declaro la meva innocència

.

cerco el perdó

infinita tasca lluitar amb un mateix

vèncer sense prendre mal?

la meva innocència

em fa dol

 

L’heroïna

L’assalt a la torre quasi no l’ha deixat dormir en tota la nit. Espera aquest dia des dels seus primers records, i d’això no en fa pas gaire temps. Amb la mà oberta, acariciar els núvols, raspallar els estels.

Vestida per la gesta agafa el casc i el protector necessaris per la batalla.

S’ha entrenat com ningú, assajant cada moviment, de gropa en gropa, escoltant els grans. Sense defallir fins ocupar el lloc que li correspon. Si algú pot donar una lliçó de com perseguir un somni, és ella; petita, minsa però amb la força interior d’indòmita princesa. La seva determinació la va fer ser l’escollida.

A collibè, la plaça del castell aquarel·lada rugeix com mai abans. Arribada la seva hora, un dia per la història. Guerrers alçats, ebris d’eufòria l’encoratgen més que mai, donant-li ànims. Cert que tant concentrada, les veus li arriben, no així les paraules. Lluny queden aquells mesos quan ningú li professava confiança. La menuda, inquieta, té por. Irracional no tenir-ne. Preparada per assaltar aquella bestial construcció, recorda com el seu instructor l’ajudà a imaginar-se-la.

–Som-hi!– Sorprenentment els nervis han desaparegut.

Els soldats amb les seves vestidures en formació de vesper enceten l’escomesa. Somriu, l’acosten als fonaments de l’atalaia, sembla molt més gran. Sotragarà com cavall rellinant, salvatge que no vol ser domat. S’obre pas sobre la gent, a la gatzoneta a les escaletes, espera l’ordre. Torna a ser conscient, les paraules que sent no arriben a destí, en el fragor de la batalla només n’espera unes per tirar amunt.

És el silenci aterridor?­ es pregunta fugaçment quan el poble calla. El pensament s’esvaeix al so dels timbals i cornetes fent que estiri els braços i cames aràcnidament. L’hora és nata.

El terç li fa rialla quan passa pel seu davant­, perfecte, tot va bé pensa clavant el peu a les costelles de qui trepitja. És viu com drac escatat. Respira envoltada pel mutisme regnant. S’imagina la fortalesa. Esdevé real a cada pas que dona, tot somiat.

Fa bon dia, si s’aturés una mica la lleugera brisa seria millor, sense pressa, sense pressa. Ja no se sent ni un bri quan agafa el turmell de l’orfe pom de dalt.

La conquesta és a l’abast. Recorda com dura va ser l’última caiguda. El pati comença a trencar el silenci, això no és bo.

Destrio els escaladors, cercant-lo. Sempre amb cara d’espant, avui però, a més, li brillen els ulls, crec que em diu «amunt!», he de fer-li cas. Tothom m’esperona, la fera es retorça, tremolosa. He d’espavilar-me. Trepitjo i cavalco amb suavitat, ja és meu!

L’Eudald veu com la Rut, la petita heroïna, fa l’aleta. El cor li batega, una llàgrima llisca galta avall com ella per les espatlles dels castellers. Abandona la torre de vuit neta. La plaça brama. La recull tot fonent-se en un sol cos.

Sé de la cridòria però per molt que no us ho cregueu no sento res més que l’alegria del meu cor. Grato el cel.

Cobatxo

 

Diuen que les mules no poden procrear. La de Cobatxo està tan atrotinada com ell, fins i tot als ulls se’ls hi veu que fan un. Home i mula, amb passes cansades, s’endinsen cap a la casa que fa d’estable i de llar. La nena del costat li té por i la mula la impressiona. A la ciutat ja no n’hi ha. Aquell animal tan gran fa una cagarada just a la porta i la petita arrufa el nas. L’home ja no olora la merda i tampoc no s’adona que la nena el mira. Quan juga, sempre mira el portal obert. A la ciutat no hi ha cases com aquella ni homes com aquell. Amb un crit empassat avisa el gos escardalenc «tubaa». A la nena li fa fàstic aquell gos. Sembla que tot en aquella casa és estrany i d’alguna manera voldria entrar i també l’esglaia.

–àvia, on para la dona de l’home del costat?

–ja no en té.

–com que no en té?

–ves a jugar una estona, va!

 De matí, l’àvia de la nena escombra la porta. Mira Cobatxo i li dóna el bon dia. Ell mou el cap i emet un so empassat com a resposta. La nena ho mira tot des de la finestra de dalt. «què ha dit?»

–mama! perquè l’home del cavall gran no té dona?

–qui t’ha dit això?

–l’àvia.

–ja t’ho explicaré quan siguis una mica més gran. Què fas desperta tan d’hora?

–mirava l’home i el seu cavall gran. És marró.

–no és un cavall, és una mula.

–sembla un cavall.

–ves al llit, encara es massa aviat.

Cobatxo agafa la corda que guia la mula. home i animal enfilen el pendent que va a parar a l’era de Sant Blai. Una mica més amunt té un terreny petit on hi ha oliveres i un hortet que li dóna hortalisses i fruita. Ja no li queden gaires dents, però ho bull tot barrejat i ho aixafa. D’oli mai no en falta en aquell carrer de poble agrícola.

–àvia, però on són els nets de l’home de la mula?

–no en té.

–perquè?

–menja’t la coca i acaba! I deix estar l’home de la mula o li diré que se t’emporti a un calaix que té guardat al fons d’una cambra molt fosca!

–ooooh!

La cambra fosca de què parla l’àvia, fa molt de temps que resta tancada amb clau. Un cau de teranyines que no s’ha obert des de fa trenta-set anys. Hi ha un llit amb mantellina, quadres de família i una tauleta que ningú sap que està corcada. Tot demacrat pel transcurs del temps. Tot derruït com les dents caigudes. Un marc ennegrit sosté la foto d’una dona amb cara amable. saluda i somriu feliç.

Diuen que les mules no poden procrear i en Cobatxo pertany a l’estranya estirp d’aquests animals. Home i mula, amb passes cansades, s’endinsen cap a la casa que fa d’estable i de llar…

Pelegllefer                                                                    Maria J. Fernández

SOMIAR

​vaig somiar q saltava d’espurna en espurna

q vivia dins d’una gota d’aigua

com a familia els planetes

nedava entre neurones

vaig somiar en abraçar totes les persones

en beurem totes les llàgrimes

en llegir cada cicatriu

amagar-me dins la foguera

No em toquis la minga

Tota la vida amunt i avall com a boges, com diria la vella cançó, com unes pedres rodants, sempre de banda a banda trepitjant el verd d’aquells escassos tres metres quadrats, el seu regne, la seva història. Les tres franceses sempre anaven juntes, amigues, sí però no treia que a cada cop que rebien comencessin alguna que altra baralla.

­–No l’has tocat.

–Sí que l’he tocat.

­–T’ha tocat aquesta?

–Sí, m’ha tocat

–T’ha tocat?

–Sí dona, ho sabré jo si m’ha tocat.

Es tocaven i tant que es tocaven. Algun cop amb força, molt sovint amb suaus carícies buscades. Alguna vegada fins i tot a saltironets.

Era normal que estant tot el dia entre tacs sorgís  alguna espurna.

–A mi! No em toquis la minga!

–La tocaré si vull.

–Eh! No et passis que tu no m’arribes a la sola del tac.

I així passaven les hores, els dies, els anys, petrificades.

No sempre es trobaven, cal dir que quan ho feien despertaven alegria continguda, de retruc també ho festejaven. Una d’elles però estava marcada, tant hi feia, totes eren iguals davant la llei, també la negra. Sempre respectaven l’ordre establert, entre tret i tret es rebotaven. Tractades amb efecte quan era necessari, podien sortir d’esquitllèbit o recular per buscar la victòria. Havien deixat enrere aquells anys que jugaven entre fums de les cigarretes en els baixos fons de tota urb. Sense troneres, autèntiques, res d’americanades on entaforar-se. No coneixien altre món i res més enllà que una carambola les havia agermanat a la taula d’aquell ancià billar francès.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Terminologia:
Banda: laterals de la taula de billar
Bola blanca o minga
Bola blanca marcada amb una petita aspa
Bola negra
Carambola: finalitat del joc, tocar una bola i després l’altra.
Tac: Utensili per jugar al billar consta de sola, virola, fletxa o puntera, culata o porra, amortidor.
Tret: colpejar la bola amb el tac
Tronera: forat on colar les boles en el billar americà

 

Sherlock Holmes i el llop de la Caputxeta Vermella

Després d’un dia força dur, d’ensumar voreres per tota la ciutat, en Llopis enfilà el seu primer sospitós.

—Perdona! Perdona!

—Jo? —respongué aquell paio amb pipa de Sherlock Holmes.

—Sí, tu!

—Digui’m.

—Porta’m a veure la nena que has segrestat, ara mateix! —digué en Llopis amb veu d’emprenyo.

—Què diu ara! Tros d’ase! —respongué el Holmes.

—Sé perfectament que has estat tu qui l’ha segrestada.

—Està boig! —digué tot pipant amb força.

—O m’hi portes o truco als agents rurals —cada cop més emprenyat.

—No sé de que em parla.

—Ah, no! Ara diràs que no l’has vista mai, no?

—Doncs sí, no l’he vista mai.

—Jo crec que sí.

—Ah, sí? I per què ho creu això?

—Perquè enlloc del teu barret de quadres t’has capotat amb la seva caputxa vermella.

Quasi s’ofega el maldestre. Es va delatar quan instintivament allargà la mà cap al cap tot tocant-se el barret quadriculat de tota la vida.

Les Ones

contemplo les ones

van i venen

efímeres

venen i van

les continuo contemplant

van i venen

infinites

venen i van

    mar mar mar

     mar mar

         mar

     mar mar

     mar mar mar

                  mar mar

                mar

                             mar mar mar

          mar mar

mar mar mar

                      mar mar

               mar

      ~~~~~~~

     ~~~

  ~~~~~

       ~~~~~~~

~~~~~~~

   ~~~~

     ~~

Impressionar!!!

Hi va caure de quatre potes.

–Bigotis!!!

Ell, tan llest com era. Movia la cua altiva per impressionar les amigues que se’l miraven desconfiades des del forat. S’havia escapat entre crit i crit de la granera de la senyora més d’un cop. Fatxenda com ell sol.

Mai hagués dit que d’un plat subjectat amb un escuradents punxat a un tros de formatge n’hagués sortit tan eficient parany.

Va pensar que se n’estarien fotent d’ell tota la vida sinó fos perquè tenia un as a la màniga. Sabia que allí hi regnava la compassió.

Anava a pagar un preu molt alt per presumptuós? No sabia que no el volien per gallet sinó per com ell era. No li hauria calgut malbaratar tanta energia tots aquells anys.

Allí penjant sota la freda mirada d’aquell que mai es movia del sofà.

–Se t’ha acabat la sort, noi! –crida el marit. Li pica l’ullet, al seu amic ratolí, tot deixant-lo anar arran de cau.

QUEENS III

La Mel solia anar la primera, ho recordo bé perquè era la més callada. Les altres dos sempre feien xerrameca. De tant en tant, però, es parava,  baixava i mirava el cel amb aquella mena de caixa desplegable. Per mi que era un mirall on mirar-se, si estava guapa, ella deia que no que mirava els astres però ves que havia de dir. Sempre tant posada, blanca com la neu. Era culta, la tia, llesta, això no li ho podia discutir ningú. Crec que era la més sàvia de les tres. I no era perquè la Gas i la Bal no ho fossin però no li arribaven ni a la sola del tacó, alt de la sabata. Per això la deixaven anar primera, per això i per que aquelles dos eren dropes com la son. La Gas, morena de pell, molt morena, bé era negra, sempre cansada, deia que ja havia treballat prou i q els seus ancestres encara més. Com es notava que era reina. La Bal era la morena de pell, només callava a l’hora del te i quan tenia que resar damunt de l’estora. Tot un ritual.

—Mel, no puc més! Tinc el cul encetat.

—Doncs mira que jo —ràpidament replica la Bal, sempre atenta, vol ser el centre de tot. Egocèntrica.

—Senyores, fa dies que no me’l sento i no em sentiran queixar-me.

—Ets tant forta —diu la Bal.

—És aguant, res més.

—Què ens falta molt?

—No ho sé, això tan sols ho sap el cel.

—No m’avinc com us vaig poder fer cas.

—Doncs perquè t’ho va dir aquella bruixa que et tira les cartes.

—Calla Bal! Vau ser vosaltres qui em vau enredar.

—I ara! Ja et vaig dir que jo només us acompanyava per sortir d’escena per un temps. No em podia quedar al MercaÀsia.

—Mira que enredar-te amb el concubí de la teva cap.

—Mel, tu perquè vens?

—He de seguir aquell rastre.

—Ah! Sí! Ja no ho recordava. Vols dir q no està més lluny que quan vam sortir?

—L’únic astre a qui heu de seguir sóc jo —va dir la Bal, fent una rialla de cloca de les seves.

Ara, ja sabeu els motius d’aquella caravana, una per banyes, l’altra per les cartes del Tarot i l’última perseguint un astre del firmament. Quina barreja més romàntica.

—On creus que anirem a petar Mel?

—No ho sé però almenys que hi trobem un llit i un sostre on poder descansar.

—Una bona dutxa, somio en un bany però amb la dutxa em conformaria —diu la Bal.

—No veig el dia…

La Mel es queda més quieta de l’habitual, que ja és dir. Es veu que hi ha alguna novetat en el cel. La veritat és que el veig sempre ben bé igual, com sempre, tret dels dies ennuvolats que és quan parem i no fem camí. No us ho havia dit però sempre fem camí de nit, com a estraperlistes. Potser ho som perquè les tres porten un fardell d’allò més sospitós, us ho dic jo que calo la gent a primera ullada.

La Bal es mira les ungles amb tota tranquil·litat, no veu que la Mel està excitada fins que la Gas diu:

—Què passa Mel?

Després d’un silenci on totes dues se li apropen…

—Està aturada!!!

—Què?—a duo.

—S’ha aturat! Fins ara es movia i no podíem fer més que no perdre-la però ara s’ha aturat!

—Podrem apropar-nos-hi?—la Gas

—Ara sí, ara sí.

Emocionades tornaren a muntar i ficaren rumb on la Mel havia fixat el punt al GPS. Mai les havia vist tant emocionades, la Bal sempre distant, només volia fugir i es prenia la Mel com una il·luminada, però ara mateix era la més decidida. La Gas que mai es mou més de pressa del que els seus músculs són capaços d’alentir el moviment, prem l’accelerador i no avança la Mel perquè no sap on va. La Mel li cau una llàgrima, pensa dir que és per l’aire fred que li frega els ulls tot i que porta aquelles ulleres d’aviador de segona guerra mundial.

Arriben al port, se les miren com a éssers d’una altra galàxia, us ho ben asseguro. Aparquen les motos en bateria, a la zona de motos tot i que podrien haver entrat fins a la mateixa bocana sense problemes. Sincronitzades obren les alforges i en treuen tres motxilles, de cadena d’esports, iguals. Els hi desapareix tot el glamur que fins aleshores havien mostrat i prenen un to seriós com mai les hi havia vist. La policia les fita sense donar crèdit, aquelles tres paies reials com la vida mateixa avancen com tres soldats filmats a càmera lenta, slow-motion en diuen. Vestides de cuir cenyit i xarol per tot arreu, llambregen com tres fars a l’horitzó, com tres arbres de Nadal. Ben aviat es planten a la passarel·la d’aquella enorme pastera. Fins hi tot els voluntaris, tant civils d’a peu com els de La Creu Roja, acostumats a tot tipus d’escenes estan flipant. La Mel fa una petita parada, mira el zenit i afirma amb el cap. Les tres aborden la nau entre gent de tots colors que incrèduls s’obren fent-los camí. Alguns s’acoten al seu davant, com a majestats que són. Elles tres, sense saber ben bé com, esbrinen el camí dins d’aquell laberint de passadissos fins una cabina fosca on una noia acabava de donar a llum una petita infant. Per molt que no us ho cregueu, els que hi eren van veure com jo com el nadó se les mirava amb una rialla ampla i els ulls ben oberts plens d’esperança. Les estava esperant, i això només es afirmació meva.

Les tres reines s’agenollen davant la criatura oferint-li una beca pels seus futurs estudis, atorgada per un banc que porta un estel gravat, una clau d’un pis  de 60m2 atapeït de mobles nòrdics i unes llavors d’olivera mediterrània.

La nena tanca els ulls hi dorm. La mare els somriu abans d’abandonar-se al son etern, vol i pot ajuntar-se amb el pare de la nena.

La Mel, la Bal i la Gas desapareixem com l’astre del cel sense deixar rastre físic perquè el seu record perdurarà pels segles en la memòria dels homes.