El preu de ser petites

La mida era important encara que alguns s’escarrassaven en negar-ho. Unes imatges planes en una trèmula paret, humida i sorollosa que ningú mai havia valorat abans havien causat més furor que elles que portaven tots aquells anys aguantant ser petitesla pluja intermitent sense la més mínima queixa. Però si ni tan sols tenien volum! Només dues dimensions. Cert era que uns metres quadrats d’aquelles carotes pintades en blanc i negre havien triomfat molt més que els seus uns pocs centímetres cúbics. Tenien, és clar, al seu favor formar part de l’entrada. La benvinguda, el travessar del llindar a un espai que tot pelacanyes el sabia diferent. Un món, un petit món aïllat de la resta de la ciutat. La via fèrria, un ofici dur i un sentiment de pertinença arrelat com pocs feien de la part baixa de la Tarraco un petit reducte.

Una atmosfera salobre, trencada pel parlar mut de les barques ancorades com punt de creu tramada per l’àvia Vicenta. Un sol que escalfa com cap a l’hivern al Trafalgar. Una calor esmorteïda a l’estiu a la Gravina o a l’Espinach. Un Sant Pere i una verge del Carme escapularia omnipresents formaven tot aquell univers propi. Només alguns restaurants havien atret vida externa durant molts anys.

Palplantada els mirava com comuns eren, grisos i impertèrrits. Pocs eren els que les fitaven, invisibles per la majoria per molt a prop que les rondessin. Excepte pels forans, ells si que les llucaven.

Passaven els dies entre el mullat i l’eixut. Hi estaven acostumades. Forjades a foc, no patien per les inclemències que només afectaven les persones. Figuraven com humans. Formaven part de la vida quotidiana de la gent de mar. Mai saludades, entre les passejades dels veïns, potser perquè n’eren forasteres de naixement. No se sabia ben bé que les uní a aquell lloc més enllà de l’imaginari de l’artista. Gaudir del silenci xipollejat de tant en tant per paraules que no avançaven, de la quietud del no ser, tot i estar ben presents era el preu de ser petites, però tenien un carisma i una identitat que ni l’aigua de mar podia diluir.

 

 

pd. fotografia de @laura_winslow Moltes Gràcies!!!

(El Serrallo)

La família que havia perdut els petons

La nostra filla, això sempre és un fet de dos, mai ha estat molt petonera. De ben petita, 3 anys, no ens volia fer petons. Com a pares no hi volíem renunciar pas! Així que vam escriure amb ella aquets conte que us adjunto com antídot. Avui amb quinze no li agrada fer-nos abraçades però això ja és un altre conte.

LA FAMÍLIA Q HAVIA PERDUT ELS PETONS

clicka⇑

A la foscor era on em sentia millor

A la foscor era on em sentia millor. Res al voltant, només quatre parets de fusta. Ja m’estava bé. Idoni. M’esgarrifava veure la llum. Sortir de la rutina. El negre era el meu color. Odiava el vermell. Per desgràcia l’havia vist massa cops. També odiava el soroll, sobretot aquell que es produeix abans del silenci absolut. L’odiava, senzillament l’odiava.

Havia nascut així. Havia d’acceptar-me. M’havia costat segles acceptar-ho. Tothom té un lloc en la història. Tothom té el seu rol. Benaventurats aquells que es troben a gust amb el seu paper. No era el meu cas. Maleïa tot el meu ésser, tota la meva essència. Maleïda sigui jo! Difícil d’entendre, estimada com era pels meus. Ben cuidada. Respectada allà on feia acte de presència, fins i tot venerada. Acariciada. Protegida. Admirada quan es feia la llum, en el silenci.

Era freda com l’acer i nacrada com moltes de les cares que havia vist. Els que em sabien, em deixaven amb cinc però aquest últim em tenia amb sis.

Encara recordo aquell dia que em volia fondre. Després d’un grinyol, la llum trencà la meva pau. La meva esgarrifança res tenia a veure amb aquells ulls purs i amb aquelles mans tendres i carnoses, rosades i inexpertes.

Ho recordo, com sempre.

– No! No et vull! – li crido des del fons de la meva ànima.

– Fuig d’aquí! Deixa’m em pau!

Els meus crits ofegats no són escoltats, ni tan sols percebuts per aquella angelical criatura.

– Socors! Ajuda! És que no hi ha ningú aquí? -crido com una boja tot esperant alguna resposta que em tregui d’aquest malson.

Jo sola no hi puc fer res. Sola en aquella situació mentre les mans no paren de magrejar-me i aquells ulls cada minut que passa són més grans, més oberts, més intensos.

He d’aguantar les seves rialles sense poder-hi fer res.

No hi va haver sort. No aquell cop. Havia viscut situacions tenses, amargues, dures.

Situacions de difícil entendre. Cap com aquella.

Ningú sap com ho desencallar, segurament fou el destí. Tot jugant, segur, tot jugant va ser.

No deu tenir més de quatre anys aquest marrec. No crec que ni tan sols em conegui. No ens hem vist mai abans, això segur. I no l’hagués volgut veure mai.

Massa tard.

Caiem els dos al terra. Inerts. El vermell m’inunda, un cop més. Recordeu, no m’agrada el vermell.

Sento crits de lluny, d’una altra estança de la casa.

La calidesa em banya.

Més crits.

Li he trencat el cor. Els  he trencat el cor.

Ara em maleiran, com tants cops he estat maleïda.

Un temps d’aquí cap allà em toca viure. No tardaran en tornar-me a cuidar. Potser unes altres mans em desmuntaran, m’engreixaran, m’encaixaran la culata amb el cos, el percussor i el gatell. Ben maca i llesta per descansar en un calaix, en una capsa, qui sap.

Només desitjo que aquest cop m’esperi un somni etern, no vull veure més la llum.

A la foscor era on em sentia millor, us ho havia dit.

25-març-2018. Diari de Tarragona.

QUI NO S’HA INSPIRAT EN EL VELL BUFÓ

Encara no entenc com aquell cantant, agre, mal faixat de qui no en donaries ni cinc, em va captivar, capturant-me en la seva teranyina emocional de Taràntula. Escanyolit, escabellat com niu de garses, ni tan sols tenia veu per cantar. Una de les figures més grans de la música i per què no acceptar-ho, de la societat civil també. El mite s’apoderava de la persona potser per què volia renegar dels seus orígens. Hagués volgut ser un rodamón, orfe, una bala perduda, com una pedra rodant en el camí. Però la vida el va fer fill de classe mitja, acomodada, benestant i jueva per més inri. Va ocultar a la premsa els seus pares tant temps com va poder, va ocultar el seu verdader nom, fins que se’l va canviar, agafant, com no, el nom del poeta Thomas.

M’era enigmàtic i segurament m’agradava perq

uè si Elvis ens va alliberar el cos, ell ens va alliberar la ment.

Després d’encapçalar la marxa per la llibertat del Martin Luther King tothom el veia com el nou líder, un líder de debò. Però aquell era el personatge, no pas la persona. Gran, immens, ell ens desemmascara els senyors de la guerra, això sí, amb déu al seu costat.

La persona s’allunyava molt del personatge. El de Minessota odiava la perfecció, introvertit, amb alguna nota d’asperger que segurament li diagnosticarien avui en dia, volia passar desapercebut quan en veritat era benaurat com pocs. Creador de la cançó protesta, gravava el seus treballs discogràfics d’una sola tirada, repetir preses no formava part del seu món musical. Capaç de composar una obra sencera en un cap de setmana, incapaç de donar les ‘gràcies’ entre cançó i cançó, a tot estirar un lleuger assentiment de cap. Traïdor, com ell sol, el va escridassar el seu públic més fervent fins a les hores quan agafà la guitarra elèctrica per abandonar el folk. Sí, un gran traïdor, sempre donava l’esquena allò que era per recomençar una altra història. Es diria que es volia suïcidar artísticament un i altre cop. El jòquer de la música podia canviar una cançó acústica de tres minuts a una amb guitarra elèctrica de cinc minuts en funció del seu estat d

’ànims, que per cert els qui el coneixen diuen que no és bo gaire sovint. L’esquerp començà a cantar nasalment, fet inèdit fins a les hores, potser per allunyar la munió de fans que l’esperaven a cada pas que donava. El tret li va sortir per la culata perquè només va aconseguir que molts artistes li copiessin l’estil, els tocats per les muses són així. Anys després evolucionà a la guturalitat potser per tornar a fugir de la perfecció que segurament tant insuportable trobava. El príncep es convertí en rei, i ell, convertí el rei en bufó. Sí, ens menteix com una dona, però el miserable donava pas a l’artista, capaç de fer que es reobrís un judici, el de Robin “Huracaine” Carter, acusat d’assassinat. Aquell boxejador negre que un dia podia haver estat campió del món.

No obstant la vida el tornaria a castigar, després d’un greu accident de moto on hauria d’haver m

ort com tots els grans mites, ell acabà tornant; més gran com au fènix, com gat de set vides. Conscient de que els temps estaven canviant no para de fugir com ànima turmentada. Es casa tres cops, incapaç que cap dona el suporti per un temps massa llarg, això sí el senyor de la pandereta ens deixa una obra mestra després d’alguna separació, no és veritat Sara? Un dia va morir com a jueu sionista i despertà com a cristià fervent, potser l’últim reducte per la seva autodestrucció. El poeta sense llar, capaç d’acabar un concert en 20’, volia que no l’admiressin perquè segurament ho entenia om una feblesa. Deixem-lo morir en els seus passos, nosaltres, mortals  qui som per jutjar-lo?. I aquells que s’atreviren a fer-ho se’ls endugué amb un vent idiota. Però un altre cop reneix, aquesta vegada amb el Premi Nobel de Literatura. No us adoneu que aquest vell, garrepa de veu trencada desitja i odia per igual qualsevol reconeixement? Realment esperàveu que el gurú de la cançó protesta us recollís el guardó?  Potser esperàveu que fes una excepció com quan va visitar el Papa? No veieu que vol estar sol allà dalt a l’atalaia , en el seu petit reducte i viure en el seu carrer de la desolaciódylan joquer

Algun dia e l vell Dylan tornar à a trucar a les portes del cel però fins a les hores, podem dir que hem vist les últimes cendres del trobador rebel? Això amic meu això només ho sap el vent.

 

 

‘RAÍCES’ i el procés

Fins fa uns pocs mesos –il·lús de mi– sempre havia pensat que tothom estava del costat de ‘Kunta-Kinte’. Els fets em mostren que no, que els ‘sí-buana’ tenen els seus creients, on l’statu-quo és l’únic estat possible, l’actual, cap d’altre. Així doncs, després de cada intent de fugida d’en Tobi, d’això versava la sèrie dels anys setanta que mirava d’amagat per que es suposava que un infant ja havia d’estar dormint, l’«amo-buana» en capturar-lo, el sotmetia a una brutal pallissa de fuetades esperant que el pobre negre treballés per ell submisament i abandonés l’anhel de llibertat. Però la dignitat d’aquell africà li ho impedia i tornava a jugar-se-la. Sempre perseguit pels gossos de pressa ensinistrats mentre corria espantat pels camps de conreu de blat de moro. Després de molts intents i les corresponents pallisses, el Tobi es va fer «amic» de l’amo, tant amic que era l’encarregat de controlar la resta d’esclaus de la plantació. Recordo com durant molts capítols volia que en Tobi tornés a fugir però no ho feia, tot i seguir vivint turmentat per les seves arrels i el record d’haver estat lliure algun cop. Havien guanyat les pallisses infligides a aquell home rebel? Potser sí, de moment. Però de tots es conegut que ‘la cabra tira al monte’ i que l’escorpí pica la granota un cop ha creuat el riu.

Li han tallat un peu al procés com al pobre Kunta-Kinte per que no pogués córrer? Segurament. Però els temps han canviat i ja mai podran tornar a ser el mateixos.

–¿Cómo te llamas? (fuetada)

–¡Kunta-Kinte!

–¿Cómo te llamas? (fuetada)

–Kunta

–¿Cómo te llamas? (fuetada)

–Tobi–Ho recordo com si fos ara.

I així tots ens estimarem la ‘Consti’. I tant que ens l’estimarem! però quan el sol es pon els negres canten blues. I potser s’haurà d’esperar més del que alguns volien. Recordeu, a la sèrie els pobles del nord amb la seva bandera plena d’estels es confrontaren amb els surenys i com fosca era la pell d’aquell esclau orgullós que la llibertat a decidir d’un poble més tard o d’hora arribarà.