Cobatxo

 

Diuen que les mules no poden procrear. La de Cobatxo està tan atrotinada com ell, fins i tot als ulls se’ls hi veu que fan un. Home i mula, amb passes cansades, s’endinsen cap a la casa que fa d’estable i de llar. La nena del costat li té por i la mula la impressiona. A la ciutat ja no n’hi ha. Aquell animal tan gran fa una cagarada just a la porta i la petita arrufa el nas. L’home ja no olora la merda i tampoc no s’adona que la nena el mira. Quan juga, sempre mira el portal obert. A la ciutat no hi ha cases com aquella ni homes com aquell. Amb un crit empassat avisa el gos escardalenc «tubaa». A la nena li fa fàstic aquell gos. Sembla que tot en aquella casa és estrany i d’alguna manera voldria entrar i també l’esglaia.

–àvia, on para la dona de l’home del costat?

–ja no en té.

–com que no en té?

–ves a jugar una estona, va!

 De matí, l’àvia de la nena escombra la porta. Mira Cobatxo i li dóna el bon dia. Ell mou el cap i emet un so empassat com a resposta. La nena ho mira tot des de la finestra de dalt. «què ha dit?»

–mama! perquè l’home del cavall gran no té dona?

–qui t’ha dit això?

–l’àvia.

–ja t’ho explicaré quan siguis una mica més gran. Què fas desperta tan d’hora?

–mirava l’home i el seu cavall gran. És marró.

–no és un cavall, és una mula.

–sembla un cavall.

–ves al llit, encara es massa aviat.

Cobatxo agafa la corda que guia la mula. home i animal enfilen el pendent que va a parar a l’era de Sant Blai. Una mica més amunt té un terreny petit on hi ha oliveres i un hortet que li dóna hortalisses i fruita. Ja no li queden gaires dents, però ho bull tot barrejat i ho aixafa. D’oli mai no en falta en aquell carrer de poble agrícola.

–àvia, però on són els nets de l’home de la mula?

–no en té.

–perquè?

–menja’t la coca i acaba! I deix estar l’home de la mula o li diré que se t’emporti a un calaix que té guardat al fons d’una cambra molt fosca!

–ooooh!

La cambra fosca de què parla l’àvia, fa molt de temps que resta tancada amb clau. Un cau de teranyines que no s’ha obert des de fa trenta-set anys. Hi ha un llit amb mantellina, quadres de família i una tauleta que ningú sap que està corcada. Tot demacrat pel transcurs del temps. Tot derruït com les dents caigudes. Un marc ennegrit sosté la foto d’una dona amb cara amable. saluda i somriu feliç.

Diuen que les mules no poden procrear i en Cobatxo pertany a l’estranya estirp d’aquests animals. Home i mula, amb passes cansades, s’endinsen cap a la casa que fa d’estable i de llar…

Pelegllefer                                                                    Maria J. Fernández

One comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s